Cuéntame un cuento…

Ayer Isabel Morote Iglesias Cleopatra BCN me dio una grata sorpresa al publicar un precioso relato en el que comentó que se inspiraba en una de las ilustraciones de mi reto, concretamente la 252, hoy he decidido que esta ilustración rompa la limitación del formato vertical que venía dado por la libreta en la que hice el reto y la he ampliado y redibujado por los lados.
El texto es triste y seguro que muchas de nosotras nos hemos encontrado a lo largo de nuestra vida en alguna situación así…
Gracias Isabel por tus cuentos y relatos, tenemos algo pendiente ????❤️

Un dimarts qualsevol
És dimarts. Un dimarts qualsevol d’estiu. Plou interrompudament i la humitat cada vegada és més asfixiant. Estic al cotxe perquè a casa no tinc aire condicionat. No sé on aniré ni quan tornaré. Només vull fugir de la calor i no sentir l’esquena mullada ni les gotes regalimant-me des del coll fins la goma de la roba interior. Al cotxe s’hi està be. Porto una hora i quaranta minuts conduint i ja no respiro la xafogor. La meva germana diu que el que m’ofega no és la calor. Ni la humitat. Que el que no em deixa passar l’aire és una altra cosa. Més aviat persona. Però no vull parlar d’això. Vull gaudir de les vistes. Obriré les finestres. Aquest paisatge és ben diferent a la humida Barcelona. Aquí els arbres tenen un verd més pur i segur que si els ensumo sento la seva olor. Oh! Se senten els ocells. A Barcelona l’únic ocell que sento és l’atrotinat lloro del meu company amb el puto reggaeton. Matí, tarda i nit. Crec que ni dorm per tal de fotre’m amb la musiqueta. Com som els éssers humans, li és igual no descansar, el que realment l’importa és emprenyar-me. Jo sé que ho fa perquè m’estima, no pot suportar que arribi a casa passats deu minuts de l’hora de sortida de la feina i així mho fa saber. Es preocupa de seguida. Ara estarà histèric pensant on estic. Ja son masses minuts fora del seu control. M’havia dit a mi mateixa que no pensaria en ell. Que la carretera i la natura m’ajudarien a no sentir aquesta pressió al pit que m’ofega quan ho faig. Però no puc evitar-ho. Porto quasi dues hores sense taps a les orelles i puc gaudir dels sons reals. A la ràdio sona una versió acústica de purple rain que em flipa. Això sí que és música. No sé qui la canta perquè estava distreta quan ho han dit. Només sé que és una noia i que fins i tot m’agrada més que en Prince. I only wanted to see you bathing in the purple rain… Quan arribi a casa li diré. Es posarà content, més que si fos al revés. Si dic que m’agrada més una versió feta per un noi que per una noia de seguida pensa que el noi em posa sexualment parlant. Sé que ho fa perquè m’estima, com la resta de coses. A vegades perd els papers, i es torna mig boig. Potser m’agradaria que no m’estimés tant. Tornaré cap a casa. Tot i que sé el preu que hauré de pagar per haver-me escapat aquestes hores deixant-me el mòbil a la tauleta, el fet d’ haver pogut respirar, fa que hagi valgut la pena.